Com motivar...?

       Un domingo cualquiera és el títol d’una pel·lícula dirigida per Oliver Stone i protagonitzada, entre d’altres, per Al Pacino. És una història emmarcada en un grup d’esportistes que han estat herois en el passat recent, però que actualment passen per moments de fallida. La majoria de les persones que envolten aquesta història passen per una necessitat de reflexió, en un context de superació vital personal i col·lectiva.

En el temps de descans d’un partit de futbol americà, el grup està profundament desmoralitzat. L’entrenador els fa un discurs que comença amb un “No se qué decir, en realidad..."

      Avui m’he despertat amb una frase al cap. Era nítida i clara, molt clara, i no podia deixar de voltar-me El significat no és l’essencial... ha de sortir de dins...

M’he aixecat del llit i ha anat a apuntar-la en un paper. Mentre ho feia, m’ha vingut al cap el discurs de l’entrenador, que acaba amb un “Ahora... ¿qué vais a hacer...?” i sentia que no era el que volen dir exactament les paraules, sinó aquella força que es crea dins cada un de nosaltres quan les sentim. 

Lligant caps, les coses no són com pensem que són sinó com les sentim, com les vivim. La paraula “banc” per alguns serà una possibilitat de negocis mentre que per altres és una casa de lladres; per uns altres és un moble allargat per asseure’s, o un grup de peixos o, fins i tots, un lloc per a dormir si no tens res més que la roba que portes posada... Un sol fet, una sola paraula, amb molts de significats però amb moltes més realitats vitals...

 Curiosa situació: sembla difícil motivar amb un “no sé què dir...” o “què fareu...?”. 

Com motivar...? d'això, aquests dies, en parlem a classe... però si voleu veure 5 minutets de com pot ser de motivadora la natura, no us perdeu aquesta meravella. Pareu especial atenció als minuts 3:00 i 4:30...

                                          Banc...

Reflexions a "Carta a quien tienen que enseñar a personas adultas y jóvenes", de Formariz, A. (coord.). UB, 2012

Abans de tot, puntualitzo: Reflexions molt personals a la lectura de Formariz, A. (coord.) Carta a quien tiene que enseñar a personas adultas y jóvenes. Barcelona, Universitat de Barcelona (Institut de Ciències de l’Educació), 2012. 

• “...Aprendemos a cualquier edad...” La gran sort per a les persones és que sempre podem aprendre... si volem. Cal decidir-se.

• “...Las personas adultas adquirimos y aumentamos habilidades y competencias, aunque vayamos perdiendo algunas...” La vida té un cost emocional i energètic, així com una necessitat constant d’adaptació a les circumstàncies. Si no fos així, no viuríem... sols acompanyaríem el pas del temps, com un vegetal...

• “...Aprendemos superando los estereotipos negativos...” Paradoxalment, aquesta és la realitat: és com recomençar de nou: desaprendre el que ens han ensenyat per poder aprendre el que ja sabíem... Quant de temps perdut, voltant a la sínia. Quant d’esforç, quanta energia tudada...

• “...Somos biología, cultura, relación y aprendizaje...” Sento que la nostra realització vital ha estat dirigida cap el que la societat vigent, la cultura dominant, l’educació rebuda i l’entorn familiar ens ha envoltat o induït... o, també, cap a la reacció de rebuig (o rebel·lia) que algunes d’elles (o totes) ens ha provocat. És com una resposta...

• “...Aprendemos como personas adultas, no como niños...” Efectivament: els nins no tenen força, però tenen poder (com sinó, ens sentim tan atrets per la tendresa d’un infant acabat de nàixer, o ens emocionem pel primer somriure, o per la primera paraula...!). En canvi, els adults tenim força, però aquesta no serveix per recuperar el poder perdut mitjançant l’educació, la cultura, la família, les creences...  

• “...Aprendemos a partir de lo que ya sabemos...” Pregunta que em faig: si aprenem a partir del què sabem, com podem aprendre quan no sabem res...? Com es comença la primera passa...?. Tinc la sensació que els adults anem afegint teoria a la que ja tenim interioritzada, però solament aprenem des de l’equivocació, des d'entendre un error, des de l’acceptació d’un fracàs... Provar a caminar, caure i aixecar-se de nou.

• “...Necesitamos y podemos aprender durante toda la vida...” Els anhels perduts (aquells somnis...) de la infància ens criden, ens avisen i es manifesten (subtilment) tot el temps... ens atreuen... i ens estiren cap a ells, des del nostre cor. Cal escoltar-lo i deixar-se que ell ens guii.

• “...No nos gusta perder el tiempo...” Curiós: sabem del cert que se’ns acaba, però molt sovint ignorem completament perquè el tenim i a què l’hem de dedicar...!!

• “...El aprendizaje adulto parte de la diversidad y tiene que fomentar la ciudadanía...” Parteix, sorgeix, aboca i conflueix en els demés. Tanta sort que ara es veu clar...! Sé que no ho és... però encara sento llàstima per tant de temps perdut, per tant d’esforç tudat, per tanta llum apagada...

Ara ja més centrat: en general, la carta em sembla un molt bon punt de partida. La vida ens exigeix participar en la re-evolució del sistema educatiu i, crec que per això, ens hem trobat tots i ara. Penso que es pot canviar molt millor si comencem pels dos caps alhora: des de d'alt (als adults per redreçar la força) i des de baix (als infants i joves, per no minvar el poder). Així, en sinergia.

Per acabar, m'agradaria resumir la meva sensació amb un lleuger retoc a un del paràgrafs. Ells diuen (pàgina 8, 4rt paràgraf) que

“...un objetivo de la educación y formación en la edad adulta consiste en la superación de las barreras que la sociedad (a veces los propios enseñantes y a menudo los mismos aprendices) hemos puesto al desarrollo cognitivo...” 

Jo ho canviaria una mica i diria que 

“...EL objetivo de la educación y formación en la edad adulta HA DE CONSISTIR en la superación Y ELIMINACIÓN de las barreras que la sociedad HA puesto al desarrollo cognitivo...”. 
 

Estil d'aprenentatge

La meva puntuació:

16 Actiu
15 Reflexiu
16 Teòric
15 Pragmàtic

M'hauré de seure a pensar una mica per empatar amb l'activitat innerent a la meva essència. Llavors experimentar-me una estoneta i fer que la teoria i la pràctica estiguin equilibrades.

Una vegada assagut i teoritzat, us en facé sinc cèntims...!

De tota manera, us asseguro que cercar l'equilibri sempre ha estat una de les meves constants: pensar la paraula adequada que expressi el sentiment concret, posar color a una emoció, trobar els "perquè" als vols de les rata-pinyades o trescar pels clivells de les roques cercant vida vegetal... Que puc aprendre d'aturar-me i badar la mirada cap a l'horitzó...?, què trobaré baix les pedres de les coves més amagades de les nostres muntanyes...?

Escorpí havia de ser..., com diu ma-mare.